Després de milions d’anys de franquisme, algú es va adonar que feina temps que el dictador ja no respirava. Va desconnectar els tubs i es va preguntar si aquest fet tindria alguna conseqüència.
(sic)
M’he equivocat sempre, en totes les decisions que he pres i en totes les que no he pres.
Cadascú és diferent. I respectem molt poc les diferències.
Tinc la vista cansada, m’ha assegurat l’oculista. De tantes coses que he vist? Potser sí, però moltes sens dubte pagaven la pena: la pena de viure. La basseta dels peixets buida, al Parc de Ribalta, que recorde com si fos ara que a mi em va parèixer fondíssima, perquè era un xiquet molt menut, més baixet que la mitjana. La mar quietíssima a l’alba, a Benicàssim als estius. Un solc de foc misteriós -un objecte volador no identificat- damunt del Desert de les Palmes, una nit de l’any mil nou-cents vuitanta i pocs. Ses illes albirades des del Bartolo. Els palaus de Venècia des del vaporetto, venint del Lido, i el Gran Canal de nit, la casa on l’ubic lleó de Sant Marc, solemne, avisava que hi va viure George Gordon Byron. Paris il·limitada des de l’avió i des de dalt de la Tour Eiffel. Un tòtem dels Mars del Sud i un drakkar que va travessar el Mar del Nord, en sengles museus. Un drac dissecat en una església de València. Tants moments bells que se m’esvaeixen i altres que guardo intactes íntimament. Morella, un diumenge de mil-nou cents setanta i tants, oblidada i retrobada el 17 de desembre de mil nou-cents noranta-quatre. El descobriment de l’origen del món, dit així per Gustave Courbet. L’oroneta que no fa estiu, però alegra el cor ni que sigui un dia. La promesa d’una felicitat possible que es reflecteix, encara, en tu, en els teus ulls, en els teus llavis.
(A tu, a vosaltres.)
No és que no parli. Jo no em callo res. El que passa és que m’explico amb les paraules justes, ni una més ni una menys. I només dic les coses una vegada. Punt.
Hem passat uns dies en un poble de muntanya, uns cent quilòmetres cap a l’interior, mil metres i escaig sobre el nivell del mar. Temperatura màxima al voltant d’1-2ºC, boira, volves de neu de tant en tant. D’entrada em va sobtar que la gent d’allí parlessin d’aquest oratge inclement -que ens ha tingut pràcticament reclosos a l’hotel o a tot estirar als bars del carrer principal- amb un punt d’orgull: com d’una cosa pròpia, un signe d’identitat.
En tornar a casa, rumiava que nosaltres ací no tenim res semblant. A ciutat tot és mediocre, vulgar, indistint. Fins i tot el clima. Atesa aquesta mancança de singularitat, m’he plantejat fer de la necessitat virtut: lluny de tot xovinisme, cabria o no portar per bandera quelcom tan universal com ara la llei de la gravetat o la velocitat de la llum?
Summer again. The lapping of the waves in my ears.
-Last year you told me you’d leave your wife and marry me.
Oh, really? But, that was a long time ago. I wonder if I could fall in love again with her so mad this year.
Dissabte, em van despertar forts crits que paradoxalment clamaven silenci i significaven alhora també fàstic i adéu. No ho podia suportar, la seva insistència em mortificava. Em vaig vestir de pressa enutjat i vaig marxar.
El Museu de Belles Arts, bastant proper, em va semblar el lloc perfecte per passar aquelles hores perdudes de cap de setmana. Vaig entrar a la cafeteria a esmorzar –és un dir, eren les tres de la vesprada– i després, a la zona d’exposicions temporals, em vaig trobar justament una antològica de Cartier-Bresson, un dels meus fotògrafs preferits. La seva capacitat per captar l’instant, “el moment decisiu”, m’ha fascinat des de sempre.
S’hi podien contemplar algunes de les seves sèries més cèlebres, al costat d’altres, entenc, no tan conegudes, com les que va fer a la Xina els últims dies del Guomindang i els primers de la República Popular de Mao Zedong. Mentre admirava una vegada més aquella instantània d’una gentada que s’amuntega a Xangai per canviar moneda, em va fer l’efecte que algú m’observava. Hi havia, era cert, una dona de rostre oriental a la meva esquerra que de seguida va dissimular. La vaig examinar discretament de cua d’ull de dalt a baix i, com que no pretenc ser gens original, li vaig preguntar l’hora. (Si haguéssim estat en un altre lloc li hauria demanat foc, però allí no es permet fumar.)
–Tres quarts de quatre –em va informar–.
–Et ve de gust un cafè? –vaig proposar–.
Li venia de gust, i també una cigarreta, així que ens en vam anar a descobrir junts una altra mena d’espais més banals. No era propietària potser d’una bellesa convencional, però sí d’un encant particular, i a partir d’un moment els seus ulls ametllats, el seu ampli somriure, m’embadaliren. La feien parèixer –o ser?– gairebé bonica. Aquella nit, abans d’adormir-me arraulit entre els seus braços li vaig demanar no sé per què que m’expliqués un conte. Recorde tot just que me’n va contar un d’una papallona, un altre d’un convidat que es convertia en tigre i un més d’un dimoni que s’amagava sota una pell humana, pintada amb les faccions d’una bella jove. Jo, per la meva part vaig remembrar confusament una història absurda d’un espia que es feia passar per una cantant d’òpera a fi de seduir un diplomàtic francès.
Més tard vaig somniar que estava dormint en una habitació idèntica a la meva. Ja era de matí i m’esveraven els seus roncs, com grunys d’una bèstia salvatge que aviat van esdevenir una cridòria. Treballosament vaig despertar i em vaig posar la roba acuitat pet una allau d’improperis, als quals jo replicava un darrere l’altre: calla, bruixa, t’odie, ja me’n vaig.
Ahir al vespre, en una cafeteria del carrer Iruña, una dona jove, de vint i pocs anys, prenia una copa i parlotejava en veu alta amb els encarregats del local sobre els problemes laborals que es veu que pateix, pobreta. Problemes que són alhora familiars -segons ens vam assabentar tots, volguéssim o no- perquè el propietari del negoci és també el seu pare. Aquest senyor pare seu, afirmava, s’escaqueja sovint de la feina i ella i el seu marit s’han de fer càrrec de gairebé tot. A qualsevol hora, va remarcar. L’horari és molt obligat, ahir havien acabat a la matinada i llavors mateix havia de tornar-hi, tot i que li feia molta mandra. Sempre s’hi troben algun problema imprevist i l’han de resoldre ells. Fins i tot han de netejar i comprar el menjar i la beguda: però per altres coses que deia no pareixia que estigués parlant d’un bar o un restaurant.
Xerra, xerra i al capdavall se li escapa la paraula que aclareix ja sense ambigüitat de quina mena de negoci es tracta: un puticlub (sic). I els problemes laborals, és clar, els té ella.
Dr. Artemus B. Danvers, from the University of Miskatonic Dept. of Anthropology, once followed the trail of this particular relic, reportedly the skull of a true cyclops, up to a small town in the Mediterranean shore, south of Barcelona. There he met a local official who owned the thing and seemed willing to sell it.
-These are the bones -he said- of one ancestor of mine.
This weird man, Danvers noticed, didn’t take off his dark glasses even in the half light of that old building. Then he asked for a lot of money, a ridiculously high figure that Danvers couldn’t pay and that’s the end of the story, full stop.
I’m sure there’s not much more to tell about this event. Unfortunately Danvers was an old man at the time. He felt sick and tired in the hotel and lost his -precious- notebook before returning to the United States.
Un amic amb qui feia temps que no ens vèiem em diu que em troba més alt. I no és que ell s’hagi encorbat i em mire des de més avall, no m’ho ha paregut.
Pot ser que m’estire ara, que florisca a la vellea com un arbre tardà?
Sigui com vulgui, als meus cinquanta-dos anys és una de les coses més boniques que m’han dit últimament. (Gràcies, Josep!)
Otra versión del Cíclope
Ilustración para la portada de un libro: El cíclope y otros cuentos fantásticos.
Escriure’t aquestes cartes hauria de tindre un efecte alliberador.
