TLM

Tots els edificis del Corte Inglés d’arreu del món es comuniquen entre ells per túnels subterranis.

Tramonto occidentale

Conocerla fue como una descarga eléctrica. Como una inyección de adrenalina. Cambió mis horarios y mis hábitos. Nunca mis días fueron tan cortos, mis noches tan largas y fecundas. Viví de fin en fin de semana. Hicimos cosas que nunca hubiese pensado, estuve en lugares que jamás sospeché que existían. Con qué maravilla, con qué placer descubrí que era cierto que hay otros mundos en éste.

Compartir su vida -tan rara-, mi cama: no supe por qué merecía tales regalos. ¿Los merecía? Da igual. Fui dichoso. Un día, la semana pasada, llegó muy tarde, hecha un manojo de nervios. Me gritó y se fue. Volvió por la mañana y me pidió perdón. Pero yo no estaba ciego (aunque quisiese). Para qué prolongar el engaño.

Ayer, me tropecé por la calle con un viejo amigo. Viendo que andaba solo, me propuso tomar una cerveza. No me apetecían ni la bebida ni la conversación, pero por cortesía acepté.

–Perdona que te lo diga –se sinceró al acabar la segunda ronda–, pero tengo la sensación de que me reencuentro por fin contigo después de un tiempo. Aquel no eras tú.

Y yo, no sabría decirlo: nunca fui bueno en metafísica. Quizá era ése mi ser auténtico y tuve la suerte –la ocasión, el privilegio– de estar verdaderamente en mí mismo aunque no fuesen más que seis meses.

(¿Ser auténtico? ¿Estar en mí mismo? ¿Pero acaso hay alguien que hable así?)

Pedimos la última, una más. Tornerà –cantaba en italiano la radio del bar y me hacía llorar por dentro, tragándome las lágrimas–, volverá la moda sedentaria de los viajes imaginarios e delle masturbazioni.

El sexe dels àngels

Apunts per a una escena amb sexe.– El cel s’havia enfosquit en un tres i no res i l’aiguat va sorprendre l’estudiant de Teologia quan tornava a casa al vespre. Encara va tenir sort que la ciclista amb qui va topar de cara fos infermera i que visqués allí mateix. No és que la trompada fos gaire forta, just prou per fer-lo trontollar, que esvarés en el terra mullat i que caigués un bac. Es va fer mal en un peu i esgarraps al nas i al front que li tenyiren la cara de sang. Ateses les circumstàncies –l’hora, l’oratge– ella va decidir que el portaria a casa seva. Va deixar la bicicleta a l’entrada i el va ajudar a pujar les escales. Coixejava. Dalt, va treure tovalloles netes i es van eixugar. Li va fer posar roba seca: uns pantalons de xandall i una camisa –aparentment– d’home. Millor no preguntar. Tenia el turmell dret inflat i adolorit. Res seriós, va dir-li, te l’embenaré, però convé que vages a urgències quan amaine. Ja t’hi acompanye jo. Se sentia ploure i trons de tant en tant. Li va guarir les ferides amb iode, però es queixava del llum del sostre, massa feble, i de les baixades de potència a causa de la tempesta.

S’hi havia d’atansar cada vegada més per veure-hi bé i aleshores un dels dos tingué l’impuls molt natural de besar l’altre.

(L’escena de sexe ve ací.)

L’endemà de matí el van despertar les campanes de la Trinitat. Ella, ajaguda al seu costat, nus davall del llençol, se’l mirava. Un raig de sol la il·luminava a través del finestró.

Ell va mussitar:

—Digues la veritat. El colp al cap em va matar. Sóc al cel i tu ets un àngel.

Ha, ha, se’n va riure. Així que creus que els àngels del cel dormen amb els bons cristians?

L’estudiant de Teologia es va somriure picardiós. Dormir? –va replicar–. No tant! Només després de fer-los l’amor tota la nit com joves llibertines.

Resurrecció

A un dels empleats de l’oficina de correus del barri, em va contar el quiosquer, li havien descobert un tumor en un examen mèdic rutinari. El van operar, m’informà un altre dia un veí, i li van fer la químio i tot això, però no li va anar gens bé i s’ha mort. Jo no tenia cap relació amb ell, de fet ni tan sols es pot dir que fos una persona gaire comunicativa o extravertida, però el veia de tant en tant, era una cara coneguda, i evidentment em va saber greu que es morís.

Un parell de setmanes més tard hi vaig anar a tirar una carta. El difunt –espaterrant, però cert– hi era. Prim i pàl·lid com un abadejo, seia en una cadira plegable en un racó enllà del taulell. Estava explicant alguna cosa als seus companys amb un fil de veu, mentre ells assentien amb el cap, es giraven un moment per mirar-lo -demostraven interès en allò que els deia- i alhora seguien atenent el públic.

Déu nostre senyor!, vaig pensar, se’n devia enyorar i l’han deixat baixar una estona a fer-los una visita.

The publisher’s call-girl

A long time ago -I was a so called ‘young promise’ then- I had the chance to sign a deal with a big publisher. They offered to me, among other luxuries, to call a girl when I felt the infamous writer’s block, and then she would come and give me head for free. Just to relax, I was told, to relieve your stress. But no so often, just once or twice a month and only if you had already delivered some work. When you finished a chapter, you were allowed full intercourse: copulation, I mean. And your final draft would grant you the right to do anything to her. Anal sex, a little bondage, those things.

Unfortunately my novel was a complete failure and I had to come back to my previous publisher. This is indeed a small company, where everyone must lend a hand, they told me. And, well, I would say I am the whore, here.

Després de milions d’anys de franquisme, algú es va adonar que feina temps que el dictador ja no respirava. Va desconnectar els tubs i es va preguntar si aquest fet tindria alguna conseqüència.

M’he equivocat sempre, en totes les decisions que he pres i en totes les que no he pres.

Cadascú és diferent. I respectem molt poc les diferències.

La vista cansada

Tinc la vista cansada, m’ha assegurat l’oculista. De tantes coses que he vist? Potser sí, però moltes sens dubte pagaven la pena: la pena de viure. La basseta dels peixets buida, al Parc de Ribalta, que recorde com si fos ara que a mi em va parèixer fondíssima, perquè era un xiquet molt menut, més baixet que la mitjana. La mar quietíssima a l’alba, a Benicàssim als estius. Un solc de foc misteriós -un objecte volador no identificat- damunt del Desert de les Palmes, una nit de l’any mil nou-cents vuitanta i pocs. Ses illes albirades des del Bartolo. Els palaus de Venècia des del vaporetto, venint del Lido, i el Gran Canal de nit, la casa on l’ubic lleó de Sant Marc, solemne, avisava que hi va viure George Gordon Byron. Paris il·limitada des de l’avió i des de dalt de la Tour Eiffel. Un tòtem dels Mars del Sud i un drakkar que va travessar el Mar del Nord, en sengles museus. Un drac dissecat en una església de València. Tants moments bells que se m’esvaeixen i altres que guardo intactes íntimament. Morella, un diumenge de mil-nou cents setanta i tants, oblidada i retrobada el 17 de desembre de mil nou-cents noranta-quatre. El descobriment de l’origen del món, dit així per Gustave Courbet. L’oroneta que no fa estiu, però alegra el cor ni que sigui un dia. La promesa d’una felicitat possible que es reflecteix, encara, en tu, en els teus ulls, en els teus llavis.

(A tu, a vosaltres.)

No és que no parli. Jo no em callo res. El que passa és que m’explico amb les paraules justes, ni una més ni una menys. I només dic les coses una vegada. Punt.

Constants vitals

Hem passat uns dies en un poble de muntanya, uns cent quilòmetres cap a l’interior, mil metres i escaig sobre el nivell del mar. Temperatura màxima al voltant d’1-2ºC, boira, volves de neu de tant en tant. D’entrada em va sobtar que la gent d’allí parlessin d’aquest oratge inclement -que ens ha tingut pràcticament reclosos a l’hotel o a tot estirar als bars del carrer principal- amb un punt d’orgull: com d’una cosa pròpia, un signe d’identitat.

En tornar a casa, rumiava que nosaltres ací no tenim res semblant. A ciutat tot és mediocre, vulgar, indistint. Fins i tot el clima. Atesa aquesta mancança de singularitat, m’he plantejat fer de la necessitat virtut: lluny de tot xovinisme, cabria o no portar per bandera quelcom tan universal com ara la llei de la gravetat o la velocitat de la llum?

Summer again. The lapping of the waves in my ears.

-Last year you told me you’d leave your wife and marry me.

Oh, really? But, that was a long time ago. I wonder if I could fall in love again with her so mad this year.

Un conte xinès

Dissabte, em van despertar forts crits que paradoxalment clamaven silenci i significaven alhora també fàstic i adéu. No ho podia suportar, la seva insistència em mortificava. Em vaig vestir de pressa enutjat i vaig marxar.

El Museu de Belles Arts, bastant proper, em va semblar el lloc perfecte per passar aquelles hores perdudes de cap de setmana. Vaig entrar a la cafeteria a esmorzar –és un dir, eren les tres de la vesprada– i després, a la zona d’exposicions temporals, em vaig trobar justament una antològica de Cartier-Bresson, un dels meus fotògrafs preferits. La seva capacitat per captar l’instant, “el moment decisiu”, m’ha fascinat des de sempre.

S’hi podien contemplar algunes de les seves sèries més cèlebres, al costat d’altres, entenc, no tan conegudes, com les que va fer a la Xina els últims dies del Guomindang i els primers de la República Popular de Mao Zedong. Mentre admirava una vegada més aquella instantània d’una gentada que s’amuntega a Xangai per canviar moneda, em va fer l’efecte que algú m’observava. Hi havia, era cert, una dona de rostre oriental a la meva esquerra que de seguida va dissimular. La vaig examinar discretament de cua d’ull de dalt a baix i, com que no pretenc ser gens original, li vaig preguntar l’hora. (Si haguéssim estat en un altre lloc li hauria demanat foc, però allí no es permet fumar.)

–Tres quarts de quatre –em va informar–.

–Et ve de gust un cafè? –vaig proposar–.

Li venia de gust, i també una cigarreta, així que ens en vam anar a descobrir junts una altra mena d’espais més banals. No era propietària potser d’una bellesa convencional, però sí d’un encant particular, i a partir d’un moment els seus ulls ametllats, el seu ampli somriure, m’embadaliren. La feien parèixer –o ser?– gairebé bonica. Aquella nit, abans d’adormir-me arraulit entre els seus braços li vaig demanar no sé per què que m’expliqués un conte. Recorde tot just que me’n va contar un d’una papallona, un altre d’un convidat que es convertia en tigre i un més d’un dimoni que s’amagava sota una pell humana, pintada amb les faccions d’una bella jove. Jo, per la meva part vaig remembrar confusament una història absurda d’un espia que es feia passar per una cantant d’òpera a fi de seduir un diplomàtic francès.

Més tard vaig somniar que estava dormint en una habitació idèntica a la meva. Ja era de matí i m’esveraven els seus roncs, com grunys d’una bèstia salvatge que aviat van esdevenir una cridòria. Treballosament vaig despertar i em vaig posar la roba acuitat pet una allau d’improperis, als quals jo replicava un darrere l’altre: calla, bruixa, t’odie, ja me’n vaig.

Problemes laborals

Ahir al vespre, en una cafeteria del carrer Iruña, una dona jove, de vint i pocs anys, prenia una copa i parlotejava en veu alta amb els encarregats del local sobre els problemes laborals que es veu que pateix, pobreta. Problemes que són alhora familiars -segons ens vam assabentar tots, volguéssim o no- perquè el propietari del negoci és també el seu pare. Aquest senyor pare seu, afirmava, s’escaqueja sovint de la feina i ella i el seu marit s’han de fer càrrec de gairebé tot. A qualsevol hora, va remarcar. L’horari és molt obligat, ahir havien acabat a la matinada i llavors mateix havia de tornar-hi, tot i que li feia molta mandra. Sempre s’hi troben algun problema imprevist i l’han de resoldre ells. Fins i tot han de netejar i comprar el menjar i la beguda: però per altres coses que deia no pareixia que estigués parlant d’un bar o un restaurant.

Xerra, xerra i al capdavall se li escapa la paraula que aclareix ja sense ambigüitat de quina mena de negoci es tracta: un puticlub (sic). I els problemes laborals, és clar, els té ella.