Un conte xinès
Dissabte, em van despertar forts crits que paradoxalment clamaven silenci i significaven alhora també fàstic i adéu. No ho podia suportar, la seva insistència em mortificava. Em vaig vestir de pressa enutjat i vaig marxar.
El Museu de Belles Arts, bastant proper, em va semblar el lloc perfecte per passar aquelles hores perdudes de cap de setmana. Vaig entrar a la cafeteria a esmorzar –és un dir, eren les tres de la vesprada– i després, a la zona d’exposicions temporals, em vaig trobar justament una antològica de Cartier-Bresson, un dels meus fotògrafs preferits. La seva capacitat per captar l’instant, “el moment decisiu”, m’ha fascinat des de sempre.
S’hi podien contemplar algunes de les seves sèries més cèlebres, al costat d’altres, entenc, no tan conegudes, com les que va fer a la Xina els últims dies del Guomindang i els primers de la República Popular de Mao Zedong. Mentre admirava una vegada més aquella instantània d’una gentada que s’amuntega a Xangai per canviar moneda, em va fer l’efecte que algú m’observava. Hi havia, era cert, una dona de rostre oriental a la meva esquerra que de seguida va dissimular. La vaig examinar discretament de cua d’ull de dalt a baix i, com que no pretenc ser gens original, li vaig preguntar l’hora. (Si haguéssim estat en un altre lloc li hauria demanat foc, però allí no es permet fumar.)
–Tres quarts de quatre –em va informar–.
–Et ve de gust un cafè? –vaig proposar–.
Li venia de gust, i també una cigarreta, així que ens en vam anar a descobrir junts una altra mena d’espais més banals. No era propietària potser d’una bellesa convencional, però sí d’un encant particular, i a partir d’un moment els seus ulls ametllats, el seu ampli somriure, m’embadaliren. La feien parèixer –o ser?– gairebé bonica. Aquella nit, abans d’adormir-me arraulit entre els seus braços li vaig demanar no sé per què que m’expliqués un conte. Recorde tot just que me’n va contar un d’una papallona, un altre d’un convidat que es convertia en tigre i un més d’un dimoni que s’amagava sota una pell humana, pintada amb les faccions d’una bella jove. Jo, per la meva part vaig remembrar confusament una història absurda d’un espia que es feia passar per una cantant d’òpera a fi de seduir un diplomàtic francès.
Més tard vaig somniar que estava dormint en una habitació idèntica a la meva. Ja era de matí i m’esveraven els seus roncs, com grunys d’una bèstia salvatge que aviat van esdevenir una cridòria. Treballosament vaig despertar i em vaig posar la roba acuitat pet una allau d’improperis, als quals jo replicava un darrere l’altre: calla, bruixa, t’odie, ja me’n vaig.
