Constants vitals
Hem passat uns dies en un poble de muntanya, uns cent quilòmetres cap a l’interior, mil metres i escaig sobre el nivell del mar. Temperatura màxima al voltant d’1-2ºC, boira, volves de neu de tant en tant. D’entrada em va sobtar que la gent d’allí parlessin d’aquest oratge inclement -que ens ha tingut pràcticament reclosos a l’hotel o a tot estirar als bars del carrer principal- amb un punt d’orgull: com d’una cosa pròpia, un signe d’identitat.
En tornar a casa, rumiava que nosaltres ací no tenim res semblant. A ciutat tot és mediocre, vulgar, indistint. Fins i tot el clima. Atesa aquesta mancança de singularitat, m’he plantejat fer de la necessitat virtut: lluny de tot xovinisme, cabria o no portar per bandera quelcom tan universal com ara la llei de la gravetat o la velocitat de la llum?
